El debat

Avui a classe em visualitzat un campionat de debat de la lliga universitària. Cada universitat reuneix a un equip d’estudiants amb unes aptituds concretes per competir en aquest campionat. Els membres d’un equip han de ser de carreres i facultats diferents, que tinguin una proximitat entre ells (ex: que estiguin a la mateixa ciutat), persones que tinguin temps disponible per dedicar-se al debat, a més de molta implicació i un gran sentit del companyerisme. El debat, en si, consisteix en defensar el SI o el NO s’obre un tema.

El que m’ha sobtat més és que per cada part tenen un temps determinat, i que sense mirar el rellotge el feien a la perfecció, fins i tot algun no els hi sobrava ni un segon. Altres aspectes serien: utilitzen un llenguatge formal, no baixen les mans més avall de la cintura, van caminant i fan servir el cos com a eina de la exposició.

Però un debat no és una cosa tant sencilla de fer. Tots estem acostumats als debats que veiem a la televisió, alguns de més formals i d’altres de menys formals o fins i tot d’enigrants.

Un equip de debat (per exemple: el de la lliga universitària) ha de estar format per un màxim de 5 estudiants, no obstant també cal esmentar que aquest cinc estudiants seran els qui facin el debat, però poden tenir ajuda adicional per recerca d’informació, propostes, etc; d’altre gent.

Aquestes aquest equip han de estar formats per gent que tingui determinades aptituds: bona oratòria i/o capacitat d’investigació.

El bon orador és aquell que te facilitat de comunicació i de paraula, és espontani i te capacitat de improvització, té un fort autocontrol per dominar els nervis i és carismàtic. Per altre banda, el bon investigador és aquell que te paciència, capacitat d’abstracció i de síntesi, i és molt ordenat.

Cada equip de un capità que la seva funció és: orientar al seu equip per la preparació del debat, coordinar a l’equip i definir l’estratègia que seguiran durant els debats.

En els debats, cada component te un temps determinat per exposar les seves ideas. L’estructura vindria a ser: una introducció (per part de cada equip) sense intervencions de l’equip contrari; dos o tres intervencions per desenvolupar el cos del debat (per cada equip), en aquestes parts l’equip contrari pot fer preguntes; i finalment una conclusió (per part de cada equip) sense intervencions de l’equip contrari.

En conclusió, en aquests debats hi ha ordre, disciplina, bon comportament, torn de paraula... Coses que en els debat televisius rarament en trobem.