El poder de la lectura

Per finalitzar les intervencions d'aquesta assignatura, m'agradaria poder acabar fent la següent afirmació: la lectura és una porta oberta a la imaginació. Però per que dic això?

Estem en un món tecnològic on tot es basa en les imatges i les coses materials, però jo em pregunto, aleshores on queda el poder de la paraula? La paraula es abstracta, i es per això el tòpic de: "val més una imatge que mil paraules". Però aquest és ben sencill de explicar. Les paraules són molt subjectives i es poden interpretar de diverses manera alhora, en canvi a les imatges no els hi passa això, una imatge és igual per a tothom. Per tant estem destruint la diversitat i ens estem convertint en éssers homogenis.

Què és millor? Llegir un llibre o veure la pel·lícula d'aquest llibre? Aquesta pregunta se la fan moltes persones. Però només té una resposta: és millor llegir-se el llibre.

El llibre fa brotar la teva imaginació, enriqueix el teu vocabulari, ortografia, etc; en canvi en la pel·lícula el que veus és com el director d'aquesta s'ha imaginat la realitat descrita en el llibre. És per aquest motiu que molta gent quan llegeix un llibre no vol anar a veure la pel·lícula, ja que aquesta segona, normalment no coincideix amb la realitat que s'havia creat el lector.

Però amb això no vull dir que no s'han de veure pel·lícules o que les imatges són dolentes per que homogenitzan a la gent. El que em refereixo és que no oblidem els llibres dintre d'aquest món ple de tecnologia.

Comunicació oral

La comunicació oral, o dit col·loquialment "el boca a boca", ha estat el que ha portat, transformat i evolucionat, la llengua fins als nostres dies.

Antigament hi havien els joglars i trobadors (aquests cantaven les històries) que explicaven a les places de totes les vides del regnat les aventures de alguns dels herois o aventurers d'aquella època. Els protagonistes podien ser: reis, deus, donzelles, etc. Moltes d'aquestes histories han anat evolucionat i s'han aposentat en un territori en concret, per tant, podríem anomenar-les: llegendes.

Actualment, aquesta tècnica ("el boca a boca") no s'ha perdut. Ja que, per exemple te més valor fer bona propaganda de una activitat a través de la gent que ho va explicant, que no fent un anunci, o escrit. Tot i així tampoc oblidem la comunicació escrita i la digital. Ja que amb aquest escrit no les estic negant, sinó explicant la importància de la comunicació oral.

La tele educa

Avui en dia molts nens de totes les edats veuen la televisió com una eina més per el aprenentatge. Aprenen a partir dels anomenats "programes basura" o també dels documentals, entrevistes a especialistes, programes específics per als infants, etc. Tot i així hi ha una cosa que no poden controlar, quan es tracte de la televisió, els anuncis. Aquests també eduquen! Els anuncis, normalment són absurds (ex: detergents (Vip expres)), abstractes, sensuals (ex: colònies) i violents (ex: jocs psp). Però tot i així sempre hi han alguns anuncis que es surten d'aquests tòpics.

Un d'ells és l'anunci que poso a continuació. És un anunci d'un detergent d'Argentina. He elegit aquest per que fa referencia també al món educatiu. La creativitat del nen, les ganes de experimentar, la vivacitat...

Considero que haurien de haver més anuncis com aquest. Però ara em preguntareu, que aprenen els nens amb aquest anunci? El que aprenen és que embrutar-se no es dolent. Tot i així cal reconèixer que aquest anunci educa més als pares que als nens.

Exposició territori: BORREDÀ

La ultima posada en públic va ser l'exposició oral del tema: territori, aquesta va ser amb parelles. Podies escollir qualsevol tema relacionat amb el territori. En el nostre cas varem escollir un poble anomenat Borredà que està situat en la comarca del berguedà i tocant a la comarca del ripollès.

Varem escollir-lo per què el poc que coneixíem d'ell ens resultava interessant. Un cop elegit el tema, vam haver de recercar informació de diverses fonts per tal de aprofundir sobre aquest. Aquesta tasca d'investigació va ser interessant, ja que varem descobrir moltes coses que ens varen captivar encara més de aquest petit poble.

La posada en escena va ser amb el suport de un power point. Aquest el varem combinar amb hipervincles, moviments sense haver de fer clic...

En la exposició vaig comentar que al voltant de el moli vell del poble hi havia un llegenda que s'explicava feia molt de temps als nens petits. Aquesta llegenda relacionava el poble amb les afores, els gorgs. No la vaig poder explicar ja que no hi havia temps, però tot i així considero que les llegendes de cada territori són interessants de saber, ja que et dona més informació sobre els vilatans d'aquests. Les seves pors, passions, angunies, etc.

Tot i que considero molt important les llegendes, no la escriure en aquest bloc, ja que perdria tota la seva màgia. Les llegendes han de ser recitades.

Per acabar, la exposició la varem finalitzar dintre del termini establert (set minuts).

El debat posat a la pràctica

L'altre posada en públic va ser en el discurs del debat. Com ja vaig explicar (veure entrada: el debat), el debat consistia en contraposar les opinions del SI i el NO envers un tema. El nostre tema era: Les noves tecnologies a les aules d'infantil.

Ens varem dividir en dos grups, aquesta divisió es va fer per sort, treien un paper amb la paraula: SI o NO. A mi concretament em va tocar el NO.

Primer de tot, havíem de escollir un capità, i seguidament posar-no a investigar sobre el tema per poder treure argumentacions per defensar que NO han de haver noves tecnologies a les aules d'infantil. La búsqueda va ser dificultosa, ja que amb la era tecnològica en la que vivim tot el que trobàvem feia referencia a que Si que haurien de haver noves tecnologies a les aules d'infantil. Per aquesta raó varem començar a buscar entre les teories de diferents pedagogs i filòsofs, per treure una argumentació que pugesim utilitzar.

La búsqueda va ser dificultosa però tot i així ens varem sortir i varem fer una bona introducció del debat, argumentació, contra argumentació i conclusió.

Recitació

Recitar un poema o un conte davant un públic de setanta dues persones, és tot un repte.

Aquest era l'encàrrec fet per la professora, recitar un poema o un conte davant la classe. Jo vaig elegir un conte. Concretament un conte que feia referencia a la nostra tasca educativa que farem en un futur, per això em va semblar interessant elegir-lo per recitar-lo a l'aula.

Cal dir, que quan em vaig trobar davant la classe, em va impressionar, però tot i així vaig recitar el meu conte sense cap entrebanc.

La cara dels companys era de persones captivades amb ganes de saber com es desvetllaria la historia explicada.

Tot i que vaig passar molts nervis, ha estat una experiència que repetiria, ja que m'ha donat seguretat alhora de parlar davant els meus companys.

Setmana extraordinaria

Varem anar a una conferencia sobre noves tecnologies al cibernarium. Allà ens varen explicar tots els cursos que fan per que la ciutadania és pugui alfabetitzar en el món de la informàtica d'una manera sencilla i flexible.

Només començar la conferencia ens varen passar un test del qual, anaven apareixen programes informàtic i nosaltres al full aviem de indicar si el coneixíem o no. Va ser aquí quan em vaig donar compte de la meva incultura informàtica.

La resta de la conferencia en certs moment va ser estàtica, encara que a partir de videos o powerpoitns la conferencia és va fer més suau.

En certa manera, casi tot el que varen dir, ja ho sabia, ja que molta cosa era explicar el context de la societat i com havia afectat la web 2.0. Tot i així, no cal negar que vaig aprendre bastants coses. Però no tant sols coneixements sinó també vaig descobrir programes que em varen ser interessants per poder utilitzar en un futur en la meva taca educativa.

En conclusió, va ser una conferencia bastant estàtica, però no pesada, ja que els continguts eren innovadors per a mi, a causa de la meva incultura informàtica.

La lectura amb veu alta

Aquest exercici fet a classe consistia en preparar un text a casa, per després a classe llegir-lo davant dels companys.

La tasca semblava sencilla, però no ho era tant. Per fer una bona lectura amb veu alta no es suficient amb pronunciar bé i tenir un to de veu adequat, s'ha de anar més enllà, s'ha de captivar al oient. I com es fa això?

Primer de tot, has de comprendre el text, només així sabràs transmetre'l al públic. S'han de mantenir les pauses i els silencis. Variar les entonacions, el ritme, la velocitat l'articulació...

Un altre punt important seria l'actitud del lector en vers la lectura, la mirada al públic. D'aquesta manera no només estaràs llegint sinó que integraràs a cada un dels individus del públic a la lectura.

I finalment, s'ha de intentar no utilitzar crosses. També caldria remarcar que aquestes no s'utilitzen si el text està ben treballat prèviament.

La lectura que vaig fer jo en veu alta es titula: "Les encantades del castell d'Hostoles". És una llegenda arrelada a la comarca gironina i més concretament a la garrotxa. Personalment, tot i que és poden millorar mols aspectes de la meva lectura en veu altra, considero que vaig aconseguir captivar als receptors (els meus companys), i això és un bon començament.

El debat

Avui a classe em visualitzat un campionat de debat de la lliga universitària. Cada universitat reuneix a un equip d’estudiants amb unes aptituds concretes per competir en aquest campionat. Els membres d’un equip han de ser de carreres i facultats diferents, que tinguin una proximitat entre ells (ex: que estiguin a la mateixa ciutat), persones que tinguin temps disponible per dedicar-se al debat, a més de molta implicació i un gran sentit del companyerisme. El debat, en si, consisteix en defensar el SI o el NO s’obre un tema.

El que m’ha sobtat més és que per cada part tenen un temps determinat, i que sense mirar el rellotge el feien a la perfecció, fins i tot algun no els hi sobrava ni un segon. Altres aspectes serien: utilitzen un llenguatge formal, no baixen les mans més avall de la cintura, van caminant i fan servir el cos com a eina de la exposició.

Però un debat no és una cosa tant sencilla de fer. Tots estem acostumats als debats que veiem a la televisió, alguns de més formals i d’altres de menys formals o fins i tot d’enigrants.

Un equip de debat (per exemple: el de la lliga universitària) ha de estar format per un màxim de 5 estudiants, no obstant també cal esmentar que aquest cinc estudiants seran els qui facin el debat, però poden tenir ajuda adicional per recerca d’informació, propostes, etc; d’altre gent.

Aquestes aquest equip han de estar formats per gent que tingui determinades aptituds: bona oratòria i/o capacitat d’investigació.

El bon orador és aquell que te facilitat de comunicació i de paraula, és espontani i te capacitat de improvització, té un fort autocontrol per dominar els nervis i és carismàtic. Per altre banda, el bon investigador és aquell que te paciència, capacitat d’abstracció i de síntesi, i és molt ordenat.

Cada equip de un capità que la seva funció és: orientar al seu equip per la preparació del debat, coordinar a l’equip i definir l’estratègia que seguiran durant els debats.

En els debats, cada component te un temps determinat per exposar les seves ideas. L’estructura vindria a ser: una introducció (per part de cada equip) sense intervencions de l’equip contrari; dos o tres intervencions per desenvolupar el cos del debat (per cada equip), en aquestes parts l’equip contrari pot fer preguntes; i finalment una conclusió (per part de cada equip) sense intervencions de l’equip contrari.

En conclusió, en aquests debats hi ha ordre, disciplina, bon comportament, torn de paraula... Coses que en els debat televisius rarament en trobem.

Fotografia d'una companya

Fa molt de temps que em passa una cosa insòlita, però no per això irrellevant, és curiosa i al mateix temps aterrant. Cada nit quan tanco els ulls a la realitat, al obri-los al somni apareix ella, l'Olga. Una noia semblant a una pastanaga gegant que sempre et mira amb un somriure, això és el que em neguiteja, el seu somriure, què és alhora tranquil·litzant o aterrador, depenent del perfil que la miris.

Porta sempre unes ulleres del mateix color que el seu cabell. Aquest és una escarola, però de color pastanaga. Les seves mans són petites i fredes. Els seus ulls són de color terra i petits com una avellana. El seu coll no és ni tant llarg com el de una girafa ni tant curt com el de un hipopòtam, és una mescla entre els dos. I la roba d'abric que utilitza és el que li dona aspecte de pastanaga. Una jaqueta taronja amb dos botons rodons.


L'Olga sempre apareix en el mateix un context, un lloc sorollós, amb molts individus semblants a ella que van amunt i avall per una sala tancada entre quatre parets.

Sort, que tant sols necessito quatre hores de son, per poder despertar-me i començar el dia, això és el que em tranquil·litza, quan obro els ulls i em veig rodejada de selva, en la meva llar.

Comunicació audiovisual

Aquest dijous, a classe varem veure la conferencia de un catedràtic de la universitat de Guadalajara, Guillermo Orozco. Aquest parlava de la comunicació audiovisual.

La imatge és universal, és a dir, tothom la entén, però aquesta te moltes formes de veure segons la posició de la cámara, els plànols, etc.

Una posició de càmera picada pot fer que dongui una sensació de inferioritat de allò que visualitzem, però per contra la contrapicada dona una sensació de grandesa.

Amb els plànols vindria a ser el mateix, aquest son la imatge, la realitat que volen que vegis. Un plànol més tancat o menys, etc.

Però tothom sap ser audiència?

Igual que ens ensenyen a interpretar un text escrit també hauria de haver una ensenyança envers com ser una bona audiència, és a dir, saber entendre el llenguatge audiovisual.

Però qui ho ha de fer?

Doncs la família i l’escola, acompanyant al nen amb els seus contactes en aquest món.

I no oblidem que la televisió educa, per aquest motiu em de tenir molt en compte el que veuen els mes petits de la casa.

Els anuncies, per exemple, a part de voler-te vendre una marca també t'estan venen una tipologia de família o de estatus…


Després d’aquesta conferència vam visualitzar dos anuncis, dels qual tant sols varem analitzar un, per aquest motiu em disposo a analitzar el segon. El anunci és el de Seat, brother.



Família formada per quatre; pare, mare i dos fills (nen i nena). Tenen un estatus mitja per el tipus de casa que tenen.

Relació paternal amb la nena, ja que és el pare qui l’acompanya a comprar el brother.

Se li dona molta importància a la figura del pare, amb els nens, tocant el violí al brother... això és per que aquest tipus de cotxe familiar el sol comprar el pare.

La música al principi és lenta, quan el brother entra a la casa te un ritme normal. La música torna a lenta quan el brother es queda sol i s’accelera un altre cop quan tornen amb el cotxe.
Tristesa, alegria, tristesa, alegria.

La il•luminació en moment d’alegria és mes potent que en moment de tristesa, quan el brother està sol, la llum és molt tènue.

I finalment, el color del cotxe en el qual el brother no hi cap es gris, sinònim de antic, trist, en canvi el cotxe nou en el qual el brother si que hi cap es vermell, sinònim de nou, alegre.

La descripció

Per treballar la tècnica de la descripció, a classe em escoltat diferents cançons on el procés de descripció era diferent, i la cosa a descriure també. Algunes de les cançons escoltades han estat: Gripau blau babau, Lila (de wiskins), la nit de sant Joan…

La descripció pot ser objectiva o subjectiva. La objectiva és aquella en la que el autor te una actitud imparcial davant l’objecte descrit i no intenta treure cap emissor del lector o oient. En canvi la subjectiva el autor reflecteix el que li sugereix personalment el objecte que descriu.

La seva estructura és: establiment del tema, caracterització i relació amb el món exterior.

Les tècniques son varies: us de sintagmes nominals àmpliament adjectivals, verbs en present o imperfecte d’indicatiu, paraules que descriuen impressions sensorials, i altres recursos expressius: comparacions, metonímies, personificacions, al•literació...

Com que l’exercici a classe m’ha agradat molt he buscat una cançó de caràcter descriptiu i es la següent:

PAU (els Pets)

Pau treballa i estudia,
repassa apunts i llibres
sota el taulell, mig d'amagat.

d'una petita oficina
on es guanya la vida
amb un contracte temporal.

Pau comparteix la nevera
amb dos companys de feina
i un marroquí mig il•legal

i a l'habitació somia
amb una gironina
que viu al bloc que hi ha al davant.

Pau és com la resta
quan beu molt molesta
les cambreres dels locals,

però al mateix temps es mou,
vol canviar el món.

Pau no espera des de la trinxera,
Pau té clar que no vol renunciar.
Pau no es queda resignat al terra,
Pau demà tornarà a començar.


Pau té proves cada dia
de la pornografia que escampa
el món neoliberal.

Pau hi ha cops que desespera
però sap que no hi ha treva
en un combat tan desigual.

Pau no és cap heroi,
no té vocació
de ser carn de santoral,

però per dormir tranquil
ha de seguir.

Pau no espera des de la trinxera,
Pau té clar que no vol renunciar.
Pau no es queda resignat al terra,
Pau demà tornarà a començar. (x2)

Les 4 habilitats lingüístiques

Les quatre propietats lingüístiques són: llegir, escriure, parlar i escoltar.

Llegir i escriure van molt interrelacionats, al igual que parlar i escoltar.
Llegir seria el paper del receptor, en canvi escriure seria l’emissor. El mateix passaria amb parlar i escoltar, parlar seria el paper de emissor i escoltar el de receptor.

El lector te un procés actiu, ja que mentre llegeix va construint el significat del text, es a dir, el que entenem com a receptors poder no te res a veure amb el que volia transmetre l’emissor.
També, llegir és un procés de predicció i inferència continua, ja que quan llegim fem unes hipòtesis sobre el significat d’aquest que llegirem i mentre anem llegint anem verificant o refutant les hipòtesis inicials.

En vers tot això, Escriure, és el procés a traves del qual es produeix un text escrit significatiu. I el construïm tenint en compte molts factors: aspectes formals, aspectes lingüístics i aspectes discursius.

Quan escrivim, estem emetin un missatge elaborat, ja que el podem corregir tantes vegades com vulguem abans de acabar-lo, en canvi quan parlem no passa això, ja que no podem elaborar el missatge.

En la parla expressem el nostre pensament a través del llenguatge articular, de forma lògica, clara i amb correcció i adequació a la situació comunicativa (context).

I finalment, escoltar. Per escoltar em de tenir un paper actiu i participatiu, tenir un respecte per el emissor i les seves idees i ser objectiu per intentar entendre el que diu l’altre.

Per tant un bon oient es aquell que sap descobrir els objectius que te l’orador, sap entendre les idees principals i reaccionar si es el cas de parlar.

La comunicació

El llenguatge és una realitat molt objectiva però subjectiva alhora, ja que a una mateixa paraula podem donar-li més èmfasi o menys segons l’individu, per exemple: la paraula: porc, per una persona pot ser una paraula carinyosa però en canvi per un altre equivaldria a un insult. Aquí tindria molt que veure la comunicació no verbal, el to de veu i les gesticulacions.

La comunicació oral es complementa per dos fets: la informació que transmetem (7%) i la comunicació no verbal (93%), dintre d’aquesta ultima tindríem dos divisions més; el to de la veu (38%) i la comunicació no verbal en sentit estricte (mirades, gesticulacions...) equivaldria al 55%.

Això si ens referim al codi oral, però i l’escrit? Aquest també és subjectiu, ja que l’escriptor de un text vol transmetre uns conceptes, però en canvi tu tant sols en captes algun i subjectivament al motiu per el qual estàs llegint aquell text, per aquest motiu cada cop que et llegeixes un mateix text et pot sorprendre les milers de interpretacions que podem fer, també aquí tindria molt a veure el motiu per el qual l’estem llegint.

En conclusió, el missatge que envia el emissor al receptor és un determinat, però el receptor rep aquest missatge sugestionat per el context.

Comunicació verbal i no verbal

Una de les coses que ens diferencia els éssers humans dels primats és la comunicació a través del llenguatge.

Actualment hi han moltes maneres de comunicar-se: per internet(e-mail o messenger), per telèfon (trucada o missatge), o cara a cara.

Totes ens permeten comunicar-nos de manera verbal, pèro la única que ens permet comunicar-nos de manera verbal i no verbal és el cara a cara.

Al igual que el llenguatge verbal (el que diem), el llenguatge no verbal és important o inclús més que l’anterior. A través d’aquest podem percebre moltes coses que poder el emissor no vol que sabem, com per exemple: quan menteix, si està nerviós, cansat, etc.

A vegades podem controlar els moviments de la nostre expressió però molt d’ells no, els involuntàriament, és a dir, sense adornar-nos i aquest és el veritable llenguatge no verbal.

És per aquest motiu que les coses importants es solen dir cara a cara, ja que reps molta més informació a més del missatge implícit.

Per finalitzar, caldria dir que el llenguatge no verbal, és un llenguatge universal, és a dir, que tothom pot entendre un missatge sense necessitat de les paraules. Tot així, aquest missatge ha de ser sencill, és a dir que amb el llenguatge verbal pots fer complexa el mateix missatge i aprofundir en el tema a tractar. Seguidament en poso un exemple sobre la transmissió de un missatge (història) a través del llenguatge no verbal.

La subjectivitat de les paraules i els bons comunicadors

A classe varem fer un exercici bastant sorprenent. La professora va dictar set paraules: brut, impur, infectem, llardós, merdós, porc i ronyós. Es tractava de fer una cosa ben senzilla, numerar del un al deu, del més guarro al menys guarro.

El resultat va ser bastant curiós. De la mateixa paraula, cadascú li possava una intensitat diferent, fins el punt, per exemple, que jo considerava amb una intensitat de un sis la paraula porc i en canvi un altre la considerava d'un.

Això em va donar a pensar, i vaig arribar a la conclusió que el llenguatge és molt subjectiu. Cada persona en dona una intensitat o un altre a les paraules, però també i podríem incluir-hi que en aquesta intensitat que li donem, a part de tenir un punt personal, subjectiu, també i intervé el context en el qual vivim, és a dir, època, país, barri, etc.

Un cop fet aquest exercici en varem fer un altre, es tractava de dir un personatge que fos un bon comunicador i dir tres adjectius d’ell. Van sortir molts noms, cantants, escriptors, presentadors… i tots destacàvem per ser clars, organitzats a l’ora d’expressar-se, serenitat… però va haver un personatge que es sortia de tots aquest canons i que esta considerada com una bona comunicadora o també anomenada la veu del poble; la Belen Esteban. Aquesta diu les coses sense por, ni pels a la llengua, coses que tothom pensa però ningú diu.

Per tant, el bon comunicador és aquell que sap arribar al receptor.